Quan encara portàvem mascareta, Iñaki Elorza va anar a Gizalde, entitat de voluntariat a Gipuzkoa, a la recerca d’un projecte solidari. A la porta es va trobar amb voluntaris de Munduko begiak que sortien d’una reunió: “Ja has trobat el teu projecte. Ni preguntis”, li van dir, convidant-lo a la següent sessió informativa.
Hi va anar amb les seves amigues Arantza i Lourdes; als tres els va convèncer la proposta. L’Arantza no s’hi va poder integrar —tot i que segueix participant en activitats de sensibilització— i la Lourdes i l’Iñaki sí que s’hi van sumar. Des de llavors formen part d’un equip on totes les persones aporten, aprofitant el seu potencial: Iñaki, periodista; Lourdes, docent de música. Tots dos posen, sense dubtar-ho, la seva xarxa de contactes al servei de Munduko begiak.
Al novembre van viatjar al Sàhara per conèixer el projecte que la Fundació impulsa als campaments sahrauís de Tindouf (Algèria). Van tornar, malgrat el desgast del viatge, profundament orgullosos de l’impacte a la comunitat sahrauí. El seu compromís segueix ferm i la seva determinació de defensar el dret a la visió és ara encara més gran.
Què us va moure a fer el pas al voluntariat i quines experiències prèvies teníeu?
Iñaki: Mai no vaig tenir cap experiència seriosa en el camp del voluntariat, si bé sempre he estat col·laborant amb qui hagi pogut necessitar ajuda.
Lourdes: En el meu cas, sempre he tingut la idea de fer un voluntariat en finalitzar la meva vida laboral; fer-ho en la meva vida activa (em refereixo a l’activitat laboral) era inviable. Va ser a les Aules de l’Experiència, en conèixer l’Iñaki i l’Arantza amb els mateixos desitjos de voluntariat, quan va començar la nostra experiència a Munduko begiak. En el meu cas, sense experiència prèvia en aquest camp, tret d’alguna col·laboració esporàdica en la meva joventut, en hospitals.
Què vau veure a Munduko begiak que us va convèncer per integrar-vos-hi? Què la distingeix?
Iñaki: Després de 37 anys d’experiència professional a la ràdio pública basca, i un cop jubilat, em vaig incorporar a les Aules de l’Experiència de la Universitat del País Basc. A Aules em vaig trobar amb gent que, igual que jo, tenia inquietuds envers el món de la cooperació; així que un dia, amb les companyes de classe Arantza i Lourdes, ens vam dirigir a la plataforma de voluntariat Gizalde de Gipuzkoa. Just a l’entrada ens vam trobar amb Iñaki Ganuza, vell conegut i voluntari de Munduko begiak, qui ens va convidar a la reunió que estava a punt de començar. Hi vam entrar i no sé si pel projecte, perquè coneixíem algun altre company o per la necessitat de ser voluntari, vam entrar a Ulls del món i ja anem pel cinquè any. Era un projecte totalment desconegut, mai n’havia sentit a parlar, però em va animar el poder sentir-me útil per a aquesta gent tan necessitada.
Lourdes: Em va atraure la dedicació exclusiva a la vista, quelcom diferent, molt important i poc tractat, per no dir gens, en el camp de la cooperació. Em meravellava en concret el fet d’evitar en la mesura possible la ceguesa, amb tot el que això comporta.
Quines habilitats de la vostra trajectòria (periodisme, música o altres) us han servit en el voluntariat i quina heu hagut d’aprendre?
Iñaki: No només el projecte era interessant, també, per experiència professional, veia la necessitat de fer extensiu el projecte i fer-lo més visible als diferents mitjans de comunicació. Calia donar compte de les nostres activitats, concerts… xerrades… menjars solidaris… exposicions… calia visibilitzar-ho més i en això estem, a poc a poc.
Lourdes: Jo, com a professional de la música, he pogut contactar amb músics i institucions i organitzar concerts que han servit per divulgar la tasca de la Fundació Munduko begiak. D’altra banda, hem hagut d’aprendre a organitzar activitats amb l’objectiu de recaptar fons per a activitats concretes sobre el terreny en els diferents projectes.
Per què i per a què viatjar a terreny? Quins objectius concrets portàveu al Sàhara?
Iñaki: A més de rebre informació habitual a través del web Ulls del món, creia que era molt necessari conèixer in situ la realitat del que estàvem explicant als diferents agents amb els quals ens trobàvem; així que, tan aviat com va sorgir l’oportunitat d’anar als campaments de refugiats del Sàhara, no vaig tenir cap dubte que volia anar-hi i conèixer-ne la realitat, així com veure com treballava Ulls del món.
Lourdes: El nostre objectiu era veure amb els nostres propis ulls la feina que la Fundació Ulls del món estava fent des del 2001. Teníem bona informació sobre la tasca que s’hi anava desenvolupant, però volíem confirmar-ho, donar testimoni i, si fos possible, contribuir a millorar-ho dins de les nostres possibilitats.
Una escena, trobada o persona que resumeixi per a vosaltres l’impacte del projecte.
Iñaki: A l’aeroport d’Alger, vam coincidir amb la María Tavera d’Ulls del món i la fotògrafa Anna Mas, que havien de ser companyes durant una setmana sobre el terreny i per a tota la vida espiritualment. Ja hi va haver feeling al mateix aeroport i prometia ser una experiència encara molt més interessant. El cansament de les moltes hores d’un mal viatge es va superar immediatament amb totes les expectatives i visites que ens havia preparat la María. La rebuda per part d’en Hamudi a l’aeroport de Tindouf implicava proximitat i confiança, com si ens coneguéssim de sempre. Va passar el mateix amb la resta de la gent que vam anar coneixent, com la Zeinabu o amb el doctor Naami Bakar, amb qui mantinc contacte diari via WhatsApp. Per haver-ho sentir dir, creia en el projecte d’Ulls del món, però comprovar-ho allà mateix em va fer sentir orgullós del petit gra de sorra que aportàvem com a voluntaris.
Lourdes: Doncs no és una o una sola, en són nombroses i no ho puc resumir… en cito algunes: la infraestructura oftalmològica als camps de refugiats amb consultes a cada wilaya, l’assistència domiciliària, la detecció a escoles, la casa d’acollida a Bechar… la creació d’un equip nadiu compromès i professional. Els nombrosos pacients a les sales d’espera, al carrer, esperant atenció oftalmològica, etc. Tot això sota una gran organització per part de la coordinadora del Sàhara.
De quina manera la vostra experiència pot ajudar que més persones prenguin consciència sobre la salut visual? Quins canals o formats funcionen millor en el vostre entorn?
Iñaki: Va ser realment impactant veure com es treballava a les diferents wilayes, als diferents centres de salut, comprovar les necessitats que tenen… veure en quina estima ENS tenen, quant s’està ajudant… fins i tot, i gràcies a la María, vam tenir l’oportunitat de visitar els ministres de Salut i Cultura… no tenien més que paraules d’agraïment per a Ulls del món. Va ser realment emocionant viure el moment de la confirmació de l’ajuda econòmica per als propers mesos per part de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional… la Zeinabu i les seves companyes de les oficines plorant… alegria desbordada…
Una experiència senzilla, tendra, inigualable i imprescindible per continuar treballant i ajudant la gent que TANT necessita i TAN poc té.
Lourdes: La nostra experiència pot transmetre la realitat viscuda sobre el terreny, explicant els objectius de la Fundació Ulls del món i la seva posada en marxa amb les implicacions i conseqüències inherents a la tasca mitjançant xerrades en diferents mitjans, entrevistes a la premsa…